Skip to content

La Finestra

junio 5, 2011

Insomni, cansament, dolor… El ritme de vida tenia a la Joana fins als nassos, masses coses, poc temps per ella, massa treball que el seu fràgil cos no podia soportar. Dia rere dia sentia com el cos deixava de respondre, que la seva ment era incapaç de cercar algun punt on poder subsistir. Ni la televisió, ni la literatura, ni la pintura, ni la música… cap element del èsser humà li produïa sensació de benestar. Sols li quedava la imaginació, la seva finestra cap a altres mons.

La Joana era una noia d’uns vint anys, vivia immersa en la feina, el voluntariat en associacions i la estranya obligació imperiosa de mantenir les seves amistats. Ella creia que era feliç, però al cap del temps el seu cos va començar a donar-li motius per creure el contrari. Plantada davant de la petita finestra de la seva habitació, observant el seu paisatge diari, la gran paret grisa de l’edifici del davant. Lentament, com el glaçó de gel que es desfà dins del café, la Joana desapareixia escampada per la brisa que se l’emportava de la seva agre vida per viatjar lluny d’allí.

Tal como si fuera una nueva brisa de aire fresco, la Joana se veía en la mitad de un campo de alta montaña, el olor de la hierba mojada por la lluvia que había regado el monte subía por sus fosas nasales, el verde impactaba en su retina, un color intenso que ya había olvidado, los imponentes picos, aún invisibles por las altas nubes, le dejaron boquiabierta. En aquél lugar se veía libre, aunque sólo fuera en apariencia… Joana paseaba sus desnudos pies, la humedad le recorría el cuerpo entero, empezaba a llover, pero le era igual. Cada gota que acariciaba su cuerpo limpiaba sus preocupaciones, eliminaba todo dolor, respiraba relajada. Cada vez más mojada, cada vez llovía más, tanto que ya no sabía si estaba en el monte o bajo el mar.

Vora la platja havia arribat, una onada gegant havia portat a la Joana fins allà. Estirada, nua, tranquil·la, jeia a la sorra mentre l’aigua anava i venia cap al seu cos. Estava sola en una petita i solitaria platja de la Costa Brava. Els rajos del Sol recorrien cada centímetre de la seva pell, com si fos un amant que l’anhelava des de feia temps, omplint-la d’un càlid sentiment de benestar. L’aire mariner, l’horitzó infinitament blau, els pins que oferien un minsa ombra entre equilibris pels penya-segats, les cristelines aigües que li permetien veure els peixos còrrer entre els seus peus… tot era tan idíl·lic com es anuncis d’Estrella Damm. La tramontana va començar a bufar, cada cop amb més força, les onades creixien i es feien monstruoses, aclaparada per la tensa, violenta, visió, la Joana volia marxar, pero no podia. Els pins es movie d’una banda a l’altra, gairebé a punt de sortir volant. Les gotes d’aigua picaven contra el seu cos que tremolava, mil agulles que ja no volia sentir, mil dolors que ja havia oblidat.

La grisa pared seguía ahí, pero Joana no. Ella estaba estirada en el suelo, temblando sin parar, gimoteando terrorizada, incapaz de salir de esa imagen terrible, quería salir de un sueño que había terminado en pesadilla.

– Joana? Joana?- cridava el seu pare mentre l’agafava pel cos, intentant-la immovilitzar. Feina inútil. El débil cos de la noia, castigada per la vida sense descans, es rebelava contra tot. No s’hi podia fer més, sols trucar a un hospital.

Anuncios
3 comentarios leave one →
  1. junio 11, 2011 11:54 am

    Això de fer-ho en dos idiomes alhora talla molt el rotllo, no he pogut fer una lectura sencera i mira que el primer parragraf em tenia encuriosida. El bilingüisme de Ciutadans aplicat en aquest post és un bilingüisme irreal. Poden ser les dues llengües natives, apreses per igual i excel·lentment dominades pel lector/redactor/orador/audiència sense fer aquests experiments.

  2. junio 12, 2011 12:08 am

    si no has sigut capaç de fer-ho, demostres poca capacitat d’entendre els dos idiomes simultaneament, cosa que els Ciutadants i el PP criticarien fermament. El pas per no donar lloc a les critiques de l’extrema dreta espanyola és no posicionar-se en l’extrema dreta catalana.
    I els experimetns sempre són interessants, si no t’ha agradat és per qüestions polítiques i no estètiques o creatives.

  3. junio 14, 2011 9:41 pm

    Llegeixo tan en català com en castellà sense problemes, però no canviant l’idioma a cada parragraf. Tots els textos estan escrits en una llengua homogenia, i m’és igual si el llibre està en català o castellà, ja que ambdues són llengües maternes. Pot ser que hi hagi alguna citació amb l’idioma original (fins i tto en anglès) enmig del text i no passa res. Però que a cada parragraf es canvii l’idioma és bastant desconcertant i no té res a veure amb les opinions polítiques. No entenc el perquè de canviar d’idioma a cada parragraf. Em dol que en tan sols aquest comentari diguis que sóc d’extrema dreta. M’agradaria que recapacitessis.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: