Skip to content

El Día del Invitado: “Lo sublim: del desinterès a l’impoder” (1/2)

marzo 12, 2011

 

En el present assaig em proposo analitzar què hi ha al darrere de l’experiència que anomenem “lo sublim” a través dels escrits de Burke, Kant, Schopenhauer i Artaud. Es tracta d’una sensació de satisfacció que no es correspon amb la contemplació d’objectes sensibles bells pròpiament dits, sinó que emergeix precisament davant de situacions en que l’enteniment, al veure’s el subjecte en la seva indigència extrema, es veu paralitzat i incapacitat de conceptualitzar correctament; emergeix, com del no res, davant de lo terrible i lo descomunal donant en el subjecte una sensació que barreja terror paralitzant i meravella en comptes de simple por o horror (que sembla la reacció que caldria esperar intuitivament).

El Delit

Per tractar la causa de la sensació de lo sublim em remetré a Burke, que realitza un anàlisi de forma clara, senzilla i adequada amb la realitat. Primer de tot cal tindre en compte que els sentiments de lo bell i lo sublim estan relacionats amb les passions del patiment i el plaer; aquestes són dues passions positives. Tot i la reacció tan diferent que produeixen al subjecte que les experimenta no són dues passions contradictòries ni s’anul·len entre elles: la manca de plaer no provoca patiment, en tot cas indiferència; i el mateix passa amb la manca de patiment. Cal no atorgar un sentit positiu a la manca de plaer o patiment, ja que això comportaria la confusió dels conceptes. Tot i això sí que es dona una sensació agradable seguida de la remissió de la sensació de patiment, a la que Burke anomena delit. El delit provoca una sensació satisfactòria positiva que cal diferenciar del plaer (degut a que són dues passions amb causes i efectes diferents).

El plaer i el patiment semblen estar dirigits a diferents funcions: les sensacions plaents concerneixen a l’àmbit de la societat i les relacions (en especial a la funció de la reproducció), mentre que el patiment, la sensació de perill i les passions que tendeixen a provocar un efecte desagradable en l’individu estan destinades a la pròpia conservació. Al observar, a certa distància, possibles causes de gran patiment (fortes tempestes, fortes explosions, grans incendis,…) es produeix una sensació de delit combinat amb terror, aquest fenomen és anomenat per Burke com lo sublim . Al contemplar lo sublim l’individu adquireix consciència de la seva petitesa al costat de la devastadora força de la naturalesa, però aquest fer-se conscient no té a veure amb el raciocini, sinó amb l’efecte de les passions i la contemplació (passiva). Lo terrible provoca una forta impressió en l’espectador, el paralitza i li impedeix pensar; però en aquest estat de paràlisi mental hi ha certa forma de coneixement: la contemplació de lo sublim i l’efecte que aquest té sobre l’ànima produeixen un canvi en l’estat mental intern de l’espectador que no es pot equiparar amb ningun altre tipus de passió.

“Hilflosigkeit”

A la definició de lo sublim feta per Burke, Kant afegeix (a la Crítica del juicio) un tret més que ho distingeix de la bellesa: mentre que la bellesa es contempla fora del subjecte (davant la passivitat d’aquest), lo sublim és una disposició concreta de l’esperit. Es pot parlar d’objectes pròpiament bells segons qualitats que els hi corresponen, però no hi ha cap objecte concret del que es pugui dir que sigui pròpiament (intrínsecament) sublim (en el sentit que ens pertoca), sinó que aquesta sembla ser una projecció de l’individu cap a l’exterior. Lo sublim resulta de l’aprehensió (prèvia a tot procés de racionalització de la informació dels sentits) d’un objecte que ha provocat una suspensió de les forces vitals i ha ocupat la imaginació violentament; se sent (considerat des de el subjecte) com a més sublim un objecte com més violència produeix conta aquesta.

Segons Kant la satisfacció que produeix lo sublim no està lligada a la qualitat (com si que és el cas de la bellesa) sinó a la quantitat: a lo descomunal i enorme, ja que no es tracta d’una qualitat intrínseca dels objectes sinó que es veu inspirada en el subjecte per associar-los a lo terrible (la mort, el patiment…). En el que no estic d’acord amb Kant és amb considerar aquesta sensació de satisfacció, que Burke anomena delit, sigui quelcom negatiu: és cert que es diferencia del plaer, i que el plaer és positiu; però el delit, tot i emergir del que es podria considerar un efecte negatiu de l’objecte de contemplació respecte a l’individu, es manifesta positivament. Sembla ser que el que porta a Kant a afirmar la dimensió negativa del delit sigui la necessitat de vincular-lo amb una dimensió negativa de l’interès (un interès en el desinterès).

Lo sublim (produït al associar objectes de la naturalesa a l’idea del patiment o la mort), com deia Burke, està relacionat a l’instint de conservació; però Kant ha donat un pas més enllà, el què en principi ens fa conscients de la nostra indigència extrema com a individu ens revela una “nova superioritat”. No entraré en còm Kant integra aquesta sensació d’independència respecte de les forces naturals en el judici teleològic, però està clar que descobreix el pes que s’amaga darrera d’aquell estrany delit tan satisfactori. No té res a veure amb el plaer, ja que es tracta del fruit d’una disposició de l’esperit (l’interior de la ment). És una satisfacció activa per part del subjecte: lo sublim fa descobrir a aquest cert poder misteriós a partir del que elevar-se per sobre del que li provocava por i li era tan desagradable. D’aquí (del fet de tractar-se d’una actitud) el seu punt de contacte amb lo moral i, en la mesura en que suposa una superació de la por que el perill que suposen els objectes del món sensible, amb lo religiós…

La superació del principi de raó

En la filosofia de Schopenhauer el món és presentat des de dues perspectives alternatives: com a Voluntat (basada en una combinació del noümen kantià combinat amb la Voluntat còsmica de les filosofies bramàniques) i com a representació (basada en el món fenomènic kantià). La representació no és més que l’objectivació de la Voluntat (el principi metafísic de tota la realitat); tots els objectes (ja sigui cossos físics, conceptes, idees…) de la representació es deuen a diferents graus d’objectivació d’aquesta. El que ens interessa concretament de la cosmovisió schopenhaueriana és l’idea. L’idea correspon al grau d’objectivació més immediat de la Voluntat: sol assumeix la forma “ser objecte per a un subjecte” i ni tan sols cau dins del principi de raó suficient a través del qual ens representem la realitat espacio-temporalment (principi segons el qual coneixem la resta dels objectes de la realitat).

L’idea schopenhaueriana és l’objecte de la contemplació estètica: ofereix certa forma de coneixement, però és un coneixement desvinculat dels interessos mundans racionals, és el producte de la pura contemplació (Schopenhauer afirmarà que desinteressada). Aquesta contemplació es dona prescindint de l’estructura “subjecte-objecte”: el subjecte que contempla l’idea, o sigui, que contempla estèticament, és un subjecte pur del coneixement; al contemplar l’idea la capacitat de representar-se la realitat d’un individu es veu absorbida totalment per l’idea, perdent aquest la individuació (fruit de l’objectivació de la Voluntat com qualsevol altre objecte del món). Schopenhauer concep lo sublim (Erahbenen) com el sentiment que precedeix l’elevació (Erehbung), provocat per l’objecte sublim (erahben). L’objecte sublim és el mateix que en Kant i Burke: el que empetiteix a l’individu, lo terrible, lo perillós… De lo qual ens fa fugir la Voluntat. Aquesta elevació provoca una sensació de satisfacció ja que allibera el subjecte de la seva individualitat i el patiment continu (degut al desig, que pertorba constantment la consciència del subjecte individualitzat).

Hi ha per això una diferència que cal destacar entre lo sublim i la bellesa en el plantejament schopenhauerià: la contemplació de la bellesa allibera al subjecte la Voluntat al fondre’s en l’idea de l’objecte bell, mentre que la contemplació de lo sublim es el resultat d’una lluita per alliberar-se de l’individualitat que provoca un venciment de la Voluntat. En la contemplació de lo sublim el record de la Voluntat és en tot moment present. En aquest punt coincideix amb Kant: lo sublim (Ehrabenen) resulta d’una acció, no com la passiva contemplació de la bellesa. En lo sublim és en el subjecte en el que es dona una transformació.

Autor: Kynyk


Lo sublim: del desinterès a l’impoder (I)
En el present assaig em proposo analitzar què hi ha al darrere de l’experiència que anomenem “lo sublim” a través dels escrits de Burke, Kant, Schopenhauer i Artaud. Es tracta d’una sensació de satisfacció que no es correspon amb la contemplació d’objectes sensibles bells pròpiament dits, sinó que emergeix precisament davant de situacions en que l’enteniment, al veure’s el subjecte en la seva indigència extrema, es veu paralitzat i incapacitat de conceptualitzar correctament; emergeix, com del no res, davant de lo terrible i lo descomunal donant en el subjecte una sensació que barreja terror paralitzant i meravella en comptes de simple por o horror (que sembla la reacció que caldria esperar intuitivament).
El Delit
Per tractar la causa de la sensació de lo sublim em remetré a Burke, que realitza un anàlisi de forma clara, senzilla i adequada amb la realitat. Primer de tot cal tindre en compte que els sentiments de lo bell i lo sublim estan relacionats amb les passions del patiment i el plaer; aquestes són dues passions positives. Tot i la reacció tan diferent que produeixen al subjecte que les experimenta no són dues passions contradictòries ni s’anul·len entre elles: la manca de plaer no provoca patiment, en tot cas indiferència; i el mateix passa amb la manca de patiment. Cal no atorgar un sentit positiu a la manca de plaer o patiment, ja que això comportaria la confusió dels conceptes. Tot i això sí que es dona una sensació agradable seguida de la remissió de la sensació de patiment, a la que Burke anomena delit. El delit provoca una sensació satisfactòria positiva que cal diferenciar del plaer (degut a que són dues passions amb causes i efectes diferents). El plaer i el patiment semblen estar dirigits a diferents funcions: les sensacions plaents concerneixen a l’àmbit de la societat i les relacions (en especial a la funció de la reproducció), mentre que el patiment, la sensació de perill i les passions que tendeixen a provocar un efecte desagradable en l’individu estan destinades a la pròpia conservació. Al observar, a certa distància, possibles causes de gran patiment (fortes tempestes, fortes explosions, grans incendis,…) es produeix una sensació de delit combinat amb terror, aquest fenomen és anomenat per Burke com lo sublim . Al contemplar lo sublim l’individu adquireix consciència de la seva petitesa al costat de la devastadora força de la naturalesa, però aquest fer-se conscient no té a veure amb el raciocini, sinó amb l’efecte de les passions i la contemplació (passiva). Lo terrible provoca una forta impressió en l’espectador, el paralitza i li impedeix pensar; però en aquest estat de paràlisi mental hi ha certa forma de coneixement: la contemplació de lo sublim i l’efecte que aquest té sobre l’ànima produeixen un canvi en l’estat mental intern de l’espectador que no es pot equiparar amb ningun altre tipus de passió.
Hilflosigkeit”
A la definició de lo sublim feta per Burke, Kant afegeix (a la Crítica del juicio) un tret més que ho distingeix de la bellesa: mentre que la bellesa es contempla fora del subjecte (davant la passivitat d’aquest), lo sublim és una disposició concreta de l’esperit. Es pot parlar d’objectes pròpiament bells segons qualitats que els hi corresponen, però no hi ha cap objecte concret del que es pugui dir que sigui pròpiament (intrínsecament) sublim (en el sentit que ens pertoca), sinó que aquesta sembla ser una projecció de l’individu cap a l’exterior. Lo sublim resulta de l’aprehensió (prèvia a tot procés de racionalització de la informació dels sentits) d’un objecte que ha provocat una suspensió de les forces vitals i ha ocupat la imaginació violentament; se sent (considerat des de el subjecte) com a més sublim un objecte com més violència produeix conta aquesta. Segons Kant la satisfacció que produeix lo sublim no està lligada a la qualitat (com si que és el cas de la bellesa) sinó a la quantitat: a lo descomunal i enorme, ja que no es tracta d’una qualitat intrínseca dels objectes sinó que es veu inspirada en el subjecte per associar-los a lo terrible (la mort, el patiment…). En el que no estic d’acord amb Kant és amb considerar aquesta sensació de satisfacció, que Burke anomena delit, sigui quelcom negatiu: és cert que es diferencia del plaer, i que el plaer és positiu; però el delit, tot i emergir del que es podria considerar un efecte negatiu de l’objecte de contemplació respecte a l’individu, es manifesta positivament. Sembla ser que el que porta a Kant a afirmar la dimensió negativa del delit sigui la necessitat de vincular-lo amb una dimensió negativa de l’interès (un interès en el desinterès). Lo sublim (produït al associar objectes de la naturalesa a l’idea del patiment o la mort), com deia Burke, està relacionat a l’instint de conservació; però Kant ha donat un pas més enllà, el què en principi ens fa conscients de la nostra indigència extrema com a individu ens revela una “nova superioritat”. No entraré en còm Kant integra aquesta sensació d’independència respecte de les forces naturals en el judici teleològic, però està clar que descobreix el pes que s’amaga darrera d’aquell estrany delit tan satisfactori. No té res a veure amb el plaer, ja que es tracta del fruit d’una disposició de l’esperit (l’interior de la ment). És una satisfacció activa per part del subjecte: lo sublim fa descobrir a aquest cert poder misteriós a partir del que elevar-se per sobre del que li provocava por i li era tan desagradable. D’aquí (del fet de tractar-se d’una actitud) el seu punt de contacte amb lo moral i, en la mesura en que suposa una superació de la por que el perill que suposen els objectes del món sensible, amb lo religiós…
La superació del principi de raó
En la filosofia de Schopenhauer el món és presentat des de dues perspectives alternatives: com a Voluntat (basada en una combinació del noümen kantià combinat amb la Voluntat còsmica de les filosofies bramàniques) i com a representació (basada en el món fenomènic kantià). La representació no és més que l’objectivació de la Voluntat (el principi metafísic de tota la realitat); tots els objectes (ja sigui cossos físics, conceptes, idees…) de la representació es deuen a diferents graus d’objectivació d’aquesta. El que ens interessa concretament de la cosmovisió schopenhaueriana és l’idea. L’idea correspon al grau d’objectivació més immediat de la Voluntat: sol assumeix la forma “ser objecte per a un subjecte” i ni tan sols cau dins del principi de raó suficient a través del qual ens representem la realitat espacio-temporalment (principi segons el qual coneixem la resta dels objectes de la realitat). L’idea schopenhaueriana és l’objecte de la contemplació estètica: ofereix certa forma de coneixement, però és un coneixement desvinculat dels interessos mundans racionals, és el producte de la pura contemplació (Schopenhauer afirmarà que desinteressada). Aquesta contemplació es dona prescindint de l’estructura “subjecte-objecte”: el subjecte que contempla l’idea, o sigui, que contempla estèticament, és un subjecte pur del coneixement; al contemplar l’idea la capacitat de representar-se la realitat d’un individu es veu absorbida totalment per l’idea, perdent aquest la individuació (fruit de l’objectivació de la Voluntat com qualsevol altre objecte del món). Schopenhauer concep lo sublim (Erahbenen) com el sentiment que precedeix l’elevació (Erehbung), provocat per l’objecte sublim (erahben). L’objecte sublim és el mateix que en Kant i Burke: el que empetiteix a l’individu, lo terrible, lo perillós… De lo qual ens fa fugir la Voluntat. Aquesta elevació provoca una sensació de satisfacció ja que allibera el subjecte de la seva individualitat i el patiment continu (degut al desig, que pertorba constantment la consciència del subjecte individualitzat). Hi ha per això una diferència que cal destacar entre lo sublim i la bellesa en el plantejament schopenhauerià: la contemplació de la bellesa allibera al subjecte la Voluntat al fondre’s en l’idea de l’objecte bell, mentre que la contemplació de lo sublim es el resultat d’una lluita per alliberar-se de l’individualitat que provoca un venciment de la Voluntat. En la contemplació de lo sublim el record de la Voluntat és en tot moment present. En aquest punt coincideix amb Kant: lo sublim (Ehrabenen) resulta d’una acció, no com la passiva contemplació de la bellesa. En lo sublim és en el subjecte en el que es dona una transformació.

Anuncios
5 comentarios leave one →
    • marzo 13, 2011 2:23 pm

      Gràcies per la teva col·laboració Kynyk!

      Per si algú volia les fonts per fer un cop d’ull, ja les té. Una interessant passada per aquest concepte filosòfic tan peculiar com és “lo sublim”, tan atraient com perillòs, tan atractiu com terrorífic.

      Salut!

  1. noviembre 8, 2012 11:58 pm

    hello!,I really like your writing very much!
    percentage we keep up a correspondence extra approximately
    your article on AOL? I require an expert in this space to unravel my problem.
    Maybe that is you! Looking ahead to see you.

Trackbacks

  1. “Lo sublim: del desinterès a l’impoder” (1/2) // la tafanera
  2. “Lo sublim: del desinterès a l’impoder” // la tafanera

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: